domingo, 23 de febrero de 2014

Ahir Kíev, demà potser València

Els enfrontaments entre la policia i els manifestants a la plaça de la Independència de Kíev han acabat amb més d'un centenar de morts i ningú no pot assegurar que la violència no torne als carrers de la capital d'Ucraïna (Foto: Reuters).

En el que ha passat -i està passant- aquests dies a Kíev  hi ha un immens sentiment de robatori, d'estafa, de frau en el sentit més ampli. Robatori, estafa i frau econòmic a una gent que es veu en la misèria, o a les portes de la misèria, i mentrestant els seus dirigents polítics no només no fan res per evitar-ho sinó que s'han convertit, llei a llei, decisió a decisió, en els culpables d'aquesta desfeta... I també hi ha sentiment de robatori, estafa i frau polític, democràtic. La desagradable sensació, per no dir una altra cosa, que t'estan mentint, que diuen governar per a tu però que ho fan contra tu, que no et tenen en compte. Una sensació que, quan s'estén, deslegitima el governant i el mateix sistema en el seu conjunt. Cert, a Ucraïna hi ha altres factors, més antics, més profunds... però el malestar ciutadà per una vida que veuen com se'ls escapa entre els dits ha esclatat amb força. 

No, no estem tan lluny de Kíev. A l'Estat espanyol no han aparegut pistoles però els moments de tensió ja els hem viscut. Com també tenim la sensació de robatori, d'estafa i de frau. Recordem el 15M, la Primavera Valenciana, Gamonal... La diferència amb Kíev és que les posicions ideològiques no estan tan enfrontades, ni s'arrosseguen els mateixos fantasmes del passat (encara que de la Guerra Civil no fa ni vuitanta anys), la cultura democràtica de la gent està més arrelada i la societat, en general, està prou més cohesionada, però la ciutadania està igual de farta. Vivim a punt que una espurna encenga no la flama sinó la bomba i quan reaccionem, quan reaccionen les autoritats, ja serà tard.


En l'episodi de Kíev hem vist com les autoritats de la Unió Europea es miraven el melic de la seua impostura mentre s'amuntegaven els morts. Reaccionaren tard? Sí, però pitjor que tard és que han reaccionat malament. No es tracta dels seus errors en la negociació  per acostar-se a Ucraïna, ni d'arribar quan el foc ja els ha superat. La qüestió és evitar l'incendi social en marxa, els molts incendis socials en marxa. Un estat de les coses que no depèn d'una intervenció més menys ràpida, sinó d'una activitat política diària que, en lloc de treballar per a mantindre i reafermar les actuals estructures de poder, s'ocupe de les persones. De les persones com a ciutadans en el seu sentit més ampli: que tinguen garantida una vida digna, amb les necessitats bàsiques cobertes, i que se senten amos del seu futur perquè noten que la democràcia és allò que els han dit i no un decorat per a amagar els abusoss del mateixos podereosos de sempre.

La veritable integració europea no serà una realitat sense un aprofundiment democràtic en les seves institucions i que això desemboque en fórmules per a garantir el model social que ha caracteritzat Europa. El pols, per seguir amb la referència de Kíev, no és amb la Rússia de Puttin sinó amb nosaltres mateixos, amb el món que volem deixar als nostres fills, amb el futur que estem parint.

Cada vegada està més instal·lada en la ciutadania la certesa que sí, que realment Europa té una veritable governança sobre els vells estats nacionals com els hem conegut en els últims temps. El que passa és que en paral·lel creix una segona certesa: que l'esmentada governança no es fa atenent a paràmetres democràtics sinó tot el contrari. Com si l'allunyament del veritable centre de poder (abans Madrid ara Brussel.les) portés de la mà un debilitament democràtic que no hi ha forma d'evitar. Per això la idea d'Europa no es fa forta. En un moment inicial, el dubte era si les institucions europees afectaven les nostres vides. Ara, que la ciutadania ja veu que sí, que ens afecten de forma indiscutible, la incògnita és si les nostres vides poden afectar les institucions europees, si el que nosaltres pensem o volem val per a alguna cosa; si, en definitiva, es pot o no parlar de democràcia europea.

Amb les imatges de Kíev al fons, cal buscar una fórmula que done legitimitat a les institucions europees i, a més, les faça eficaces.

Tindrem temps de parlar-ne però una Constitució Europea que deixe arrere el control intergovernamental a sou dels grans poders econòmics és hui més necessària que mai. I no ens enganyem, el primer pas per a arribar-hi és superar el pacte dels "prosistema"; el pacte de populars i socialistes que es poden dir Blair, Merkel, Hollande, Sarkoy, Barroso, Cameron, Rajoy o Zapatero però que tots desemboquen en un continent insostenible que hui s'incendia per Kíev i que demà pot encendre en flames Madrid o València.

3 comentarios:

Anónimo dijo...

Jajajaja ridículo. Españoles liandola así a -12 grados ajaja

Anónimo dijo...

que dolguda estas!!!

Anónimo dijo...

Bien por Putin, así se hace, cortar alas al liberalismo globalizante asesino. Cuanto más globalizados más esclavos seremos.
Hay que reactivar a la URSS, tiene que volver el equilibrio al mundo y el poder sectario y manipulador de los globalizadores tenga límites.
Antes muerto que ratoncillo del laboratorio de Obama y cia.