Zaplana i els Països Catalans

Eduardo Zaplana (esq) i José María Aznar (centre) acompanyats d'Ana Botella, Soraya Sáenz de Santamaría y José Manuel Soria (Foto:EFE)

Ara que parlar de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) està a l'ordre del dia, crec que és el moment de desvetlar algunes coses que mai s'han dit sobre el seu origen. L'AVL es creà en setembre de 1998. Eduardo Zaplana era el President de la Generalitat i Joan Romero, el secretari general del PSPV que la van negociar. Això diu la història oficial, però no és cert.

En realitat, l'AVL va ser el premi de consolació que José María Aznar va regalarl·li a Jordi Pujol a canvi que Convergència i Unió donarà suport al govern del PP que havia guanyat les eleccions generals de 1996 però s'havia quedat lluny de la majoria absoluta.

Dic que va ser el premi de consolació perquè, en realitat, el que van pactar Pujol i Aznar va ser una reforma de la Constitució que anava a borrar del text l'article 145.1, aquell que contempla que "en cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes".

Benvingudes les primàries

Franco era contrari a les eleccions primàries; el rei Joan Carles també és contrari a les primàries. No es coneixen casos de gent dubtosament democràtica que siga favorable a la posada en marxa d'eleccions primàries. Les primàries són una iniciativa que, amb els seus problemes i les seues contradiccions, signifiquen aprofundiment en la democràcia, horitzontalitat, menys control dels aparells partidistes i més participació.

Aquests dies, al País Valencià, dues formacions estan en ple procés de primàries: el PSPV per escollir el seu candidat a les eleccions autonòmiques de 2015 i Compromís per triar tota la llista, número 1 inclòs, de cara  a les eleccions europees del pròxim mes de maig. Una llista que, després, es combinarà amb la del seu soci de coalició, EQUO, que, per cert també l'ha confeccionat a partir d'eleccions primàries.

Hi ha qui considera que unes primàries són un embolic, el caos. Certament el procés és més complicat que, per exemple, el "dedazo" d'Aznar quan va escollir Rajoy o el d'aquest quan d'ací a quatre dies pose al ministre Cañete de candidat europeu. O el de Rubalcaba amb Elena Valenciano, és veritat. En realitat, és exactament el mateix sistema que usava Franco per nomenar els seus ministres, el "dedazo". Estem acostumats, mal acostumats al "dedazo". Per això hi ha a qui les primàries li semblen el caos. No ho són. Les primàries són avançar en la democràcia. I sí, la democràcia és més complicada que la dictadura però també és millor i quant més democràcia, molt millor. Per això, benvingudes primàries.

Ahir Kíev, demà potser València

Els enfrontaments entre la policia i els manifestants a la plaça de la Independència de Kíev han acabat amb més d'un centenar de morts i ningú no pot assegurar que la violència no torne als carrers de la capital d'Ucraïna (Foto: Reuters).

En el que ha passat -i està passant- aquests dies a Kíev  hi ha un immens sentiment de robatori, d'estafa, de frau en el sentit més ampli. Robatori, estafa i frau econòmic a una gent que es veu en la misèria, o a les portes de la misèria, i mentrestant els seus dirigents polítics no només no fan res per evitar-ho sinó que s'han convertit, llei a llei, decisió a decisió, en els culpables d'aquesta desfeta... I també hi ha sentiment de robatori, estafa i frau polític, democràtic. La desagradable sensació, per no dir una altra cosa, que t'estan mentint, que diuen governar per a tu però que ho fan contra tu, que no et tenen en compte. Una sensació que, quan s'estén, deslegitima el governant i el mateix sistema en el seu conjunt. Cert, a Ucraïna hi ha altres factors, més antics, més profunds... però el malestar ciutadà per una vida que veuen com se'ls escapa entre els dits ha esclatat amb força. 

No, no estem tan lluny de Kíev. A l'Estat espanyol no han aparegut pistoles però els moments de tensió ja els hem viscut. Com també tenim la sensació de robatori, d'estafa i de frau. Recordem el 15M, la Primavera Valenciana, Gamonal... La diferència amb Kíev és que les posicions ideològiques no estan tan enfrontades, ni s'arrosseguen els mateixos fantasmes del passat (encara que de la Guerra Civil no fa ni vuitanta anys), la cultura democràtica de la gent està més arrelada i la societat, en general, està prou més cohesionada, però la ciutadania està igual de farta. Vivim a punt que una espurna encenga no la flama sinó la bomba i quan reaccionem, quan reaccionen les autoritats, ja serà tard.

L'Europa de les persones i sostenible és més que possible, és obligada

Aquesta entrada al bloc és prou diferent de totes les anteriors. Que el preàmbul següent servisca d'explicació per als que ja m'heu llegit altres vegades.

Les ratlles que segueixen són l'anunci de la meua presentació com candidat a les Eleccions Primàries de Compromís amb vista a les pròximes Europees del 25 de maig. Les votacions seran el dia 21 de març i fins aqueix dia convertiréaquest bloc en el meu diari de campanya.

El bloc el vaig obrir fa set anys per a oferir la meua visió de la política valenciana,tot i pensant que el missatge arribés més enllà del país. En aquell temps les coses eren prou diferents de com són ara i costava molt explicar que la realitat no tenia res a veure amb el que eixia en els grans mitjans.
En les pròximes quatre setmanes, pretenc que els meus articles siguen una altra cosa: vull passar de fer política com a observador a ser actor polític actiu en una coalició com ara Compromís i en el seu procés de Primàries.

El suicidio de las televisiones autonómicas

La defensa de las televisiones autonómicas públicas está en el cumplimiento de su razón de ser, apelar a ellas desde las emociones o la justicia laboral es prueba de que se llega tarde. Esta imagen corresponde al momento que Canal 9 dejó de emitir. (Foto: EFE)

Si las televisiones autonómicas están para convertirse en el escaparate de las fiestas y tradiciones regionales varías o de los habituales recorridos por las inclemencias meteorológicas de aquí y de allá, mejor que no existan. Para ser más exactos, acabarán no existiendo. Aunque solo sea por la cantidad de necesidades sociales básicas que están quedando a la intemperie por culpa de la falta de financiación pública, si las teles autonómicas se entienden básicamente para ofrecer imágenes de jaranas, procesiones, nevadas o inundaciones, nos podríamos ahorrar el dinero que cuestan.

Digo todo esto desde el convencimiento absoluto de que, en una sociedad democrática, la comunicación no puede quedar de ninguna manera en manos de la lógica de mercado, de que los medios audiovisuales públicos son insustituibles. Como la atención a los dependientes, la educación o la sanidad, la comunicación es un elemento social y políticamente estratégico y, por tanto, la existencia de las televisiones públicas en el ámbito autonómico, es fundamental, imprescindible... pero, por favor, sin trampas.